DAW AUNG SAN SUU KYI , DONA CORATGE

Daw Aung San Suu KYI (Rangun, Birmània, 1945). És filla del comandant Aung San, heroi nacional que firma el tractat d’independència de Birmània (nom del país fins el 1988) amb el Govern britànic abans de ser assassinat el 1947. El 1960 es trasllada a l’Índia amb la seva mare, Daw Khin Kyi, nomenada allà ambaixadora de Birmània. El 1964 Suu Kyi se’n va a Oxford, on es llicencia el 1967 en Filosofia, Política i Economia, i on coneix Michael Aris, estudiant de civilització tibetana, amb qui es casarà el 1972.

El 1969 Suu Kyi se’n va a Nova York i treballa com a secretària a les Nacions Unides. El 1972 es trasllada a Bhutan amb el seu marit, tutor de la família reial i director del Departament de Traducció. El 1973 tornen a Londres per al naixement del seu fill Alexander, i es queden a Oxford, on el 1977 neix el seu segon fill, Kim. El 1984 Suu Kyi publica Aung San, una biografia del seu pare, i el 1985 Let's Visit Burma, per a lectors joves, així com llibres sobre el Nepal i Bhutan.

El març de 1988 Suu Kyi se’n va a Rangun per tenir cura de la seva mare, malalta. Es troba Birmània en rebel·lió: el 23 de juliol dimiteix el General Ne Win, dictador militar des de 1962, i el 8 d’agost hi ha un alçament massiu a tot el país, en el que moren milers de persones. El 15 d’agost Suu Kyi envia una carta oberta al Govern demanant la formació d’un comitè consultiu independent per preparar unes eleccions, i el 26 d’agost fa el seu primer parlament en públic, exigint un govern democràtic.

El 18 de setembre els militars estableixen el SLORC (State Law and Order Restoration Council): es prohibeixen les reunions de més de quatre persones, continuen els arrestos i les sentències sense judici. El 24 de setembre es constitueix el partit National League for Democracy (NLD), amb Suu Kyi com a secretària general.

El 20 de juliol de 1989 Suu Kyi és col·locada sota arrest domiciliari. El 27 de maig de l’any següent, 1990, malgrat la seva detenció, la NLD guanya les eleccions, amb un 82% dels seients parlamentaris, però la Junta Militar refusa reconèixer els resultats.

L’octubre de 1991 el Comitè Noruec del Nobel anuncia que Suu Kyi és la guanyadora del Premi de la Pau, guardó que recullen els seus fills en nom d’ella a Oslo el 10 de desembre. Aquell mes que Suu Kyi publica Freedom from Fear.

El 1995, després de 6 anys d’arrest domiciliari, la Junta Militar, que canvia el nom de SLORC pel de State Peace and Development Council, allibera Suu Kyi, la qual continua la seva línia crítica contra els militars al poder, apostant per la reconciliació nacional. El 1999 el seu marit Michael Aris mor per un càncer, a Londres. Havia demanat veure Suu Kyi per últim cop, però li ho havien denegat. I ella no podia sortir de Birmània perquè sabia que no la deixarien tornar. Entre el novembre del 2000 i el maig del 2002 és posada novament sota arrest domiciliari. I el maig del 2003 és empresonada, després de la massacre de Depayin, i és sota arrest domiciliari des de finals d’aquell any fins a l’actualitat.

Suu Kyi ha rebut nombrosos premis, entre ells, a més del Nobel de la Pau el 1991, el Thorolf Rafto Memorial (1990), el Sakharov (1991), l’Eleanor Roosevelt pels drets humans (2000), l’Olof Palme o el Premi Internacional Catalunya (2008).

Podeu veure un reportatge sobre Aung San Suu Kyi i la doctora Cynthia Maung, emés a 30 minuts. Necessiteu mitja horeta per vore'l entrant ací però quan el veieu comprendreu com de merescuda és aquesta dedicatòria a la puça lila, el minut 14 posa els pèls de punta!

Tots nosaltres també podem fer pressió demanant la seua llibertat signant ací.

PER UN 2009 MÉS FEMINISTA!

MARILYN MONROE, UN MITE DE L'EROTISME.

Aprofitant que les xiques del BLOC JOVE estem fent una cosa que alçarà passions, que millor que parlar de MARILYN MONROE una dona que els seus temps va causar molt furor entre els homes i dones, prepareu-vos perquè nosaltres repetirem la història.

Marilyn Monroe, nom artístic de Norma Jean, fou una actriu americana, la sensualitat de la qual i la seva misteriosa mort a l'edat de 36 anys van fer que es convertís en un mite de l'erotisme i posteriorment una icona pop, a mans d'Andy Warhol.

Amb 16 anys es casà amb el xicot que li havien escollit, Jim Dougherty, un irlandès de 21 anys que treballava en una factoria d'avions. Ella va dedicar-se plenament a les tasques domèstiques, va intentar ser la dona perfecta.

La Segona Guerra Mundial va desequilibrar aquesta aparent felicitat familiar. Jim ha d'incorporar-se a les forces navals i va ser enviat com a instructor físic a l'illa Catalina.Norma l'acompanya.

En ser una de les poques dones presents a la base, les seves sortides es converteixen en un veritable esdeveniment públic. La seva bellesa va creixent dia a dia realçada convenientment per un perfecte maquillatge -art en el qual va arribar a ser una gran mestra- i un vestuari adequat. Als balls de cap de setmana, els seus moviments de malucs embadocaven a molts, desitjosos de sexe, s’apilonava al seu voltant.

Uns mesos després Jim es va haver d'embarcar i fou enviat a Austràlia. Ella va anar a viure amb la família d'en Jim i va entrar a treballar amb la seva sogra en una fàbrica de paracaigudes. Aquesta separació marcarà la fi d'una experiència juvenil. A partir d'aleshores li espera un futur brillant. Tot i que per aconseguir-ho hagué de lluitar amb afany i sense desanimar-se durant quasi 8 anys.

Per aquella època té lloc un episodi decisiu i premonitori en la vida de Norma Jean: la seva trobada amb les càmeres.

Un fotògraf de l'armada visita la fàbrica on ella treballa per fer un reportatge sobre la feina de les dones durant la guerra. Ella és l'escollida per sortir a les fotos, i per sorpresa de tots no necessita cap lliçó de com ha de posar.

No en va ha après a poc a poc els seus moviments i coneix a la perfecció les reaccions que aquests provoquen entre els obrers, camioners i militars. Després d'aquesta feta decideix abandonar la fàbrica i dedicar-se de ple a la feina de model. Recomanada pel seu descobridor, coneix Emmeline Snively, de l'agència de models Blue Book, i comença a anar a classes nocturnes. El seu somriure radiant comença a aparèixer a les portades de Laff, Peek i See.

Coneix el fotògraf de moda hongarès André de Dienes, amb el qual fa un viatge a l'Oest, on es fotografia en els escenaris naturals més bonics. André va perdre el cap per ella, i el que va començar sent un viatge de treball es va convertir en una lluna de mel anticipada.

Les fotos es varen publicar a U.S. Camera, Pageant i Parade i varen causar sensació i varen contribuir a formar els seu prestigi professional com a model. Dienes va haver de tornar a Nova York i durant aquest temps va embogir per culpa d'ella, però a la seva tornada a Los Ángeles va trencar el seu compromís. Tot i que va dir que Norma havia canviat molt, la veritat és que la va fer espiar i va descobrir que sortia amb altres homes. No va entendre que la noia estava destinada a ser una mica de tots i a la vegada de ningú en concret. Una de les declaracions mes sorprenents de Marilyn va ser : " Tinc relacions amb els homes per cortesia, no per plaer , ells no saben donar-me'l, l'egoisme sexual masculí és el pitjor per a les dones"

La jove esposa s'havia convertit en una rossa exuberant, que desprenia vibracions sexuals.

Shamroy. La futura Marilyn es va limitar a passejar una mica per després seure en un tamboret, encendre un cigarret i mirar a la càmera. Va ser suficient. Lang i Shamroy varen quedar impressionats pel fort impacte sexual de la noia. Després, al visionar els resultats varen emmudir de cop. Així ho explicava el càmera al biògraf de Marilyn, Maurice Zootow: "Vaig sentir com una esgarrifança. Aquesta noia tenia alguna cosa que jo no veia des de les pel·lícules del cinema mut. Tenia una mena de bellesa fantàstica com la de Gloria Swanson, quan les estrelles de cinema havien de veure's boniques i en un sol tall de pel·lícula irradiar tant sexe com Jean Harlow."

Sens dubte Marilyn ha estat i és una icona sexual, una deessa de la bellesa, una dona que enamorava.

MARIA MERCÈ MARÇAL

Maria Mercè Marçal i Serra ( Barcelona, 13 de novembre de 1952, Barcelona, 5 juliol de 1998) poeta, catedràtica de català, narradora i traductora catalana, i també activista feminista, lesbiana, nacionalista i comunista, i per un temps, editora. Usa com a nom de ploma Maria-Mercè Marçal.

Al seu primer llibre Cau de llunes ja escriu el poema Divisa que esdevingué (i encara perdurà) tot un manifest:

"A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,

de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel. "

L'any 1980 va tindre una filla, Heura, que decidí criar sola i a la qual va dedicar nombrosos poemes i va tractar temes com l'embaràs i la maternitat amb una sinceritat que no deixen indiferent ningú.

Va traduir moltíssimes escriptores al català com Colette, Marguerite Yourcenar, Anna Akhmàtova, Marina Tsvetàieva, Charles Baudelaire o Leonor Fini.

Alguns dels seus poemes han estat musicats per cantautores de la talla de Maria del Mar Bonet o Marina Rossell.

Va morir jove, als 45 anys, víctima d'un càncer però va deixar molta petjada.

Ja fa molts anys que la vaig descobrir i mai no he deixat de rellegir els seus versos. En la meua primera lectura em va impactar la rotunditat dels seus poemes,que reflexen tan bé el dubte, la tristor però també la decisió, la convicció i el coratge. I el que més em va sobtar és descobrir que existien poetesses amb la llengua afilada que parien versos d’amor i d'erotisme entre dones. Paraules dolces i rabioses que parlaven de la necessitat de lluita comuna de totes les dones per l’alliberament. De passar a ser protagonistes de la història agafant realment la cassola pel mànec. Tinc a casa un recull de poemes “Llengua abolida” i també, defeta de tant rebuscar poemes per recitals o regals a amigues, el poemari “Bruixa de dol”.

Potser el nostre referent com a nacionalistes han estat sense cap dubte els poemes de Vicent Andrés Estellés però potser ens cal fer recerca entre les poetesses i fer córrer la veu entre amics i amigues. Maria Mercè Marçal ens aproparà a una altra realitat i ben segur que ens enamoraran els seus versos!

CANÇO DE FER CAMÍ

Vols venir a la meva barca?
-Hi ha violetes, a desdir!
anirem lluny sense recança
d'allò que haurem deixat aquí.

Anirem lluny sense recança
-i serem dues, serem tres.
Veniu, veniu, a la nostra barca,
les veles altes, el cel obert.

Hi haurà rems per a tots els braços
-i serem quatre, serem cinc!-
i els nostres ulls, estels esparsos,
oblidaran tots els confins.

Partim pel març amb la ventada,
i amb núvols de cor trasbalsat.
Sí, serem vint, serem quaranta,
amb la lluna per estendard.

Bruixes d'ahir, bruixes del dia,
ens trobarem a plena mar.
Arreu s'escamparà la vida
com una dansa vegetal.

Dins la pell de l’ona salada
serem cinc-centes, serem mil.
Perdrem el compte a la tombada.
Juntes farem nostra la nit.

Maria Mercè Marçal

Enviat per: Rosella Antolì

DIA INTERNACIONAL DE LES PERSONES AMB DISCAPACITAT FÍSICA

Avui 3 de Desembre és el Dia internacional de les persones amb discapacitat física.
Per això des de la secretaria d'igualtat del BLOC JOVE us manem el nostre major suport a aquestes persones que pateixen una discapacitat.

A més m'agradaria que pegàreu una ullada a l'informe que ha donat a conèixer la Organització Internacional del Treball (OIT)

Una de cada deu persones al món té algun tipus de discapacitat, el 80% d’aquestes persones viuen als països del sud. Es tracta de 600 milions de persones, de les quals 450 milions estan en edat de treballar. Menys de la meitat, però, segons l’OIT, trobarà feina. Lluís Canyelles, en representació de l’associació local DISCAP VICAMAR, que lluita pels drets de les persones amb discapacitat psíquica i física, creu que es tracta d’una xifra molt elevada i ha lamentat que només menys de la meitat dels discapacitats pugui trobar feina. Canyelles ha afegit que una de les necessitats més immediates de l’entitat és trobar un local propi per a desenvolupar les seves activitats.

Segons dades del 2003, només el 40% de la població activa amb discapacitat de la Unió Europea té feina, mentre que entre els que no són discapacitats la taxa d’ocupació se situa en el 64,2%. Les xifres de desocupació més elevades es troben, segons l’OIT, entre els discapacitats que tenen malalties mentals i viuen al Regne Unit, que arriben al 75%. I a Suïssa la malaltia mental és la primera causa de sol·licitud d’invalidesa i representa el 40% de les peticions.

Les dones amb alguna discapacitat encara tenen menys possibilitats de trobar feina que els homes en la seva mateixa situació, concretament, la meitat, segons l’informe elaborat per l’OIT. A més, una altra de les conclusions de l’estudi és que les persones discapacitades es veuen abocades a feines de nivell més baix i menys retribuïdes. Sovint estan segregades del mercat primari de treball i són víctimes de la subcontractació.