MARIA MERCÈ MARÇAL

Maria Mercè Marçal i Serra ( Barcelona, 13 de novembre de 1952, Barcelona, 5 juliol de 1998) poeta, catedràtica de català, narradora i traductora catalana, i també activista feminista, lesbiana, nacionalista i comunista, i per un temps, editora. Usa com a nom de ploma Maria-Mercè Marçal.

Al seu primer llibre Cau de llunes ja escriu el poema Divisa que esdevingué (i encara perdurà) tot un manifest:

"A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,

de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel. "

L'any 1980 va tindre una filla, Heura, que decidí criar sola i a la qual va dedicar nombrosos poemes i va tractar temes com l'embaràs i la maternitat amb una sinceritat que no deixen indiferent ningú.

Va traduir moltíssimes escriptores al català com Colette, Marguerite Yourcenar, Anna Akhmàtova, Marina Tsvetàieva, Charles Baudelaire o Leonor Fini.

Alguns dels seus poemes han estat musicats per cantautores de la talla de Maria del Mar Bonet o Marina Rossell.

Va morir jove, als 45 anys, víctima d'un càncer però va deixar molta petjada.

Ja fa molts anys que la vaig descobrir i mai no he deixat de rellegir els seus versos. En la meua primera lectura em va impactar la rotunditat dels seus poemes,que reflexen tan bé el dubte, la tristor però també la decisió, la convicció i el coratge. I el que més em va sobtar és descobrir que existien poetesses amb la llengua afilada que parien versos d’amor i d'erotisme entre dones. Paraules dolces i rabioses que parlaven de la necessitat de lluita comuna de totes les dones per l’alliberament. De passar a ser protagonistes de la història agafant realment la cassola pel mànec. Tinc a casa un recull de poemes “Llengua abolida” i també, defeta de tant rebuscar poemes per recitals o regals a amigues, el poemari “Bruixa de dol”.

Potser el nostre referent com a nacionalistes han estat sense cap dubte els poemes de Vicent Andrés Estellés però potser ens cal fer recerca entre les poetesses i fer córrer la veu entre amics i amigues. Maria Mercè Marçal ens aproparà a una altra realitat i ben segur que ens enamoraran els seus versos!

CANÇO DE FER CAMÍ

Vols venir a la meva barca?
-Hi ha violetes, a desdir!
anirem lluny sense recança
d'allò que haurem deixat aquí.

Anirem lluny sense recança
-i serem dues, serem tres.
Veniu, veniu, a la nostra barca,
les veles altes, el cel obert.

Hi haurà rems per a tots els braços
-i serem quatre, serem cinc!-
i els nostres ulls, estels esparsos,
oblidaran tots els confins.

Partim pel març amb la ventada,
i amb núvols de cor trasbalsat.
Sí, serem vint, serem quaranta,
amb la lluna per estendard.

Bruixes d'ahir, bruixes del dia,
ens trobarem a plena mar.
Arreu s'escamparà la vida
com una dansa vegetal.

Dins la pell de l’ona salada
serem cinc-centes, serem mil.
Perdrem el compte a la tombada.
Juntes farem nostra la nit.

Maria Mercè Marçal

Enviat per: Rosella Antolì